A finals de la dècada de 1980, Francine Shapiro va descobrir una connexió entre el moviment
ocular i els records pertorbadors persistents. A partir d'aquesta observació personal, va
començar a estudiar aquest fenomen i a desenvolupar el que va acabar sent la teràpia de
dessensibilització i reprocessament per moviments oculars (EMDR).
La teràpia de dessensibilització i reprocessament per moviments oculars (EMDR) és un mètode
de psicoteràpia efectiu i àmpliament investigat. Ha demostrat ajudar les persones a recuperar-
se d'un trauma i altres experiències vitals angoixants associades a problemes de salut mental
com l'estrès posttraumàtic (TEPT), l'ansietat, la depressió i moltes altres patologies.
Tant EMDR com les teràpies de tipus cognitiu-conductual (TCC) han mostrat alts nivells
d'evidència per al tractament dels records traumàtics. A diferència d'aquestes psicoteràpies,
EMDR no requereix que el pacient parli detalladament sobre el problema o que faci tasques
entre sessions. Per exemple, en la teràpia d'exposició (un tipus de TCC) es busca que la
persona estigui en contacte amb les emocions que li genera el record sense evitar-lo, fins que
es produeix progressivament un procés d'habituació, baixant el malestar.
En teràpia EMDR, la
persona contactarà molt breument amb el record, per a deixar passo a un procés associatiu
amb altres records, sensacions o pensaments. Hi ha per tant una disminució del malestar
(dessensibilització), però es posa en marxa també un procés de múltiples associacions
(reprocessament). Totes dues teràpies són efectives, però operen a través de mecanismes
diferents. En les teràpies de tipus més cognitiu, es treballa sobre les creences que el pacient té
sobre el succés perquè canviï a una perspectiva més sana.
En EMDR, encara que es recullen les
creences del subjecte, no es fa un treball específic sobre elles, sinó que aquestes canvien a
conseqüència del processament del record.
Per al treball amb EMDR és important, per tant, no sols tractar la memòria específica que està
bloquejada, sinó les connexions entre aquesta experiència i situacions prèvies, que poden
compartir els mateixos pensaments o sensacions associades. Un terapeuta EMDR treballarà
amb el pacient a comprendre les arrels de les experiències traumàtiques, i a elaborar un pla de
treball global per a eliminar la seva influència en el present.
La idea central del model EMDR, denominat Model de Processament Adaptatiu d'Informació
(PAI), és que el sistema nerviós té mecanismes per a processar i integrar tot el que ens va
succeint, incloent-hi les experiències difícils o estressants. A vegades, quan aquestes
experiències són més intenses o complexes per a la persona, el sistema es bloqueja i el record
roman emmagatzemat sense elaborar, amb les mateixes percepcions, pensaments, emocions i
sensacions.
Aquests records no processats no són font d'aprenentatge, sinó que poden donar
lloc a problemes i símptomes en el present, quan una cosa de la qual ocorre es connecta amb
aquestes experiències. La teràpia EMDR ha definit procediments per a accedir i desbloquejar
aquests records, i deixar així que el sistema nerviós pugui finalment integrar-los.
Dins
d'aquests procediments, un dels elements que s'empra és el moviment ocular o altres formes
d'estimulació bilateral del cervell (tàctil, auditiva). Encara que els moviments oculars han donat
nom a la teràpia, és important tenir en compte que aquest element per si mateix no
constitueix un abordatge terapèutic, i el seu ús aïllat no és recomanable.
1) TEPT i altres problemes relacionats amb el trauma i l'estrès.
2) Ansietat, atacs de pànic i fòbies.
3) Malalties cròniques i problemes mèdics.
4) Depressió.
5) Trastorns bipolars i psicòtics.
6) Trastorns dissociatius.
7) Trastorns alimentaris.
8) Duels i pèrdues.
9) Dolor.
10) Trastorns de personalitat.
11) Violència i abús físic, sexual i emocional.
12) Trastorns del son.
13) Abús de substàncies i addicció.
En tots aquests problemes hi ha investigacions que mostren efectes favorables, amb nivells
d'evidència molt diversos. L'enfocament d’EMDR, en tot cas, no està centrat en el diagnòstic
sinó en la base de cada trastorn, que, en major o menor mesura, està influïda per l'ambient en
el qual la persona s'ha desenvolupat i s'ha relacionat. Encara que algunes patologies tenen
importants components genètics, socioculturals o tòxics, l’EMDR treballa sobre les
circumstàncies vitals no processades que contribueixen als problemes actuals.